Bona tarda!
Avui es un dia molt especial, es l'última entrada al blog que faré!
Per finalitzar donarem un esment a Francesco Tonucci més conegut com Frato, és un pedagog italià
especialitzat en educació infantil i conegut pels seus famosos dibuixos reivindicadors
sobre la educació infantil, on posa en dubte moltes vegades com els adults eduquem
als infants i com, molt sovint, coartem la creativitat dels més petits.
Reflexió sobre “Però el cent existeix”
Los 100 lenguajes del niño
Però el cent existeix L’infant és fet de cent. L’infant té cent llengües cent mans cent pensaments cent maneres de pensar de jugar i de parlar cent, sempre cent maneres d’escoltar de sorprendre, d’estimar cent alegries per cantar i comprendre cent maneres de descobrir cent maneres d’inventar cent maneres de somiar. L’infant té cent llengües (i encara cent, i cent, i cent) però li’n roben noranta-nou. L’escola i la cultura li separen el cap del cos. Li diuen: de pensar sense mans de fer sense cap d’escoltar i de no parlar de comprendre sense joia d’estimar i sorprendre’s només per Pasqua i per Nadal. Li diuen: de descobrir el món que ja existeix i de cent li’n roben noranta-nou. Li diuen que el joc i la feina, la realitat i la fantasia, la ciència i la imaginació, el cel i la terra, la raó i els somnis, són coses que no van plegades. Li diuen en definitiva que el cent no existeix. L’infant diu: Però el cent existeix.
Loris Malaguzzi (2005). Els cent llenguatges dels infants. Barcelona: Ed. Octaedro.
REFLEXIÓ: Crec que es un bon text on realment ens posem a plantejar moltes coses sobre l'educació i sobre la manera de pensar. Finalment els infants i els adolescents segueixen unes pautes marcades per algú, quan realment han d'experimentar ells les seves pròpies vivències tal i com es fa a l'educació infantil. I vosaltres que en penseu?
Reflexió sobre el conte “El nen petit”
El Conte: el nen petit
“Hi havia una vegada un infant que va començar anar a l’escola. Era força petit i l’escola molt gran. Quan l’infant va descobrir que podria entrar a la seva aula
des de la porta que donava a l’exterior es va alegrar, i l’escola ja no li va semblar tan gran.
Un matí la mestra li digué:
–Avui farem un dibuix.
–Que bé! va pensar el petit. Li agradava dibuixar i podia fer de tot: vaques, trens, pollets, tigres, lleons, vaixells… Així és que va treure la seva capsa de colors i va començar a dibuixar, però la mestra va dir:
–Espereu, encara no és hora de començar! Encara no he dit què és el que dibuixarem. Avui dibuixarem flors!
–Que bé! –va pensar el petit. Li agradava fer flors i va començar a dibuixar flors molt boniques amb els seus colors violetes, taronges i blaus… Però la mestra va dir:
–Jo us ensenyaré com, espereu un moment! I agafant un guix, va pintar una flor vermella amb la tija verda.
–Ara –va dir la mestra– ja podeu començar. El petit va mirar la flor que havia fet la mestra i la va comparar amb les que ell havia pintat. Li agradaven més les seves, però no ho va dir. Va girar el full i va dibuixar una flor vermella amb la tija verda, tal com havia indicat la mestra. Un altre dia la mestra digué:
–Avui modelarem amb plastilina.
–Que bé –va pensar el petit. Li agradava la plastilina i podia fer moltes coses amb ella: víbores, homes de neu, ratolinets, carros, camions… i ca començar a estirar i amassar la seva bola de plastilina. Però la mestra va dir:
–Espereu, encara no és hora de començar! Ara –va dir la mestra– farem un plat.
–Que bé –va pensar el petit. Li agradava modelar plats i va començar a fer-ne de totes formes i mides. I llavors la mestra va dir:
–Espereu que jo us ensenyaré com –i els va ensenyar a fer un plat fons–. Ara ja podeu començar.
El petit va mirar el plat que havia fet la mestra i després els que ell havia modelat. Li agradaven més els seus, però no ho va dir. Només va modelar una altra vegada la plastilina i va fer un plat fons, com la mestra havia indicat. Aviat el petit va aprendre a esperar que li diguessin què havia de fer i com, i a fer les
coses iguals com les que feia la mestra. No va tornar a fer res ell sol. Va passar el temps i el petit i la seva família es mudaren a una altra ciutat, on va haver d’anar a una altra escola. Aquesta escola era més gran i no hi havia portes que donessin directament a la classe. El primer dia de classe la mestra va dir:
–Avui farem un dibuix.
–Que bé –va dir el petit, i esperà que la mestra li digués què havia de fer; però
la mestra no va dir res. Només caminava per l’aula, mirant què feien els nens i
nenes.
Quan va arribar al seu costat li va dir:
–Que no vols fer un dibuix?
–Sí –va contestar el petit–, però: què cal fer?
–Pots fer el que tu vulguis –va dir la mestra
–Amb qualsevol color? –preguntà el petit.
–Amb qualsevol color –va contestar la mestra. Si tots féssiu el mateix dibuix i féssiu servir els mateixos colors, com sabria jo quin ha fet cadascú!? El nen no va dir res, abaixà el cap i va dibuixar una flor vermella amb la tija verda.”
M. Sorin (1992). “El nen petit”. Creativitat (pàg. 32).
REFLEXIÓ: Es un bon conte per a poder descobrir que ens inculquen des de ben petits el que hem de fer i com ho hem de fer i crec que no es bona idea, perquè quan ets gran no sabràs defensar-te, a demés et treuen el teu costat creatiu que es el mes important per a poder desenvolupar després grans idees.
Reflexió sobre la meva vinyeta escollida de FRATO
Una de les imatges que més m'ha agradat ha sigut la següent:
Crec que es un missatge clar per als estudiants perquè creuen que l'escola es una presó i creuen que no hi ha alternativa. Però crec que els infants han d'estudiar per a omplir-se de coneixement
